VICTOR MATEO - PINTURAS Tossa de Mar, España

VÍCTOR MATEO: EL GOIG DE PINTAR Periòdicament, tant a nivell nacional com internacional, es proclama el retorn a la pràctica pictòrica, una pràctica que ha experimentat, des de finals dels anys setanta fins a l'actualitat, cicles oscil·lants. Després de dues dècades en què s'havia qüestionat la seva validesa, la tornada a l'ordre com a crítica al moviment conceptual va recuperar aquest "plaer per la pintura" que s'ha seguit mantenint fins a l'actualitat. Víctor Mateo, (Tanger,1945) és un artista que pertany a aquella classe de pintors per als quals la pintura, per sí mateixa, esdevé una font inesgotable de noves introspeccions. Hereu de la tradició de l'expressionisme abstracte, l'abstracció gestual que practica -sense cap referència a imatges figuratives- es caracteritza per expressar sense límits les preocupacions més vivencials. Fidel als principis bàsics del llenguatge no representatiu, la seva pintura se submergeix en la pròpia essència. Deixa de banda tot allò superflu per quedar-se amb la pulsió del gest, amb el recorregut del pigment sobre el suport, amb el trànsit de l'empremta del pinzell, amb els subtils desplaçaments de la mà, amb la durada de la petjada que, segons el moment, serà més o menys matèrica, amb més o menys textura. És la pròpia cadència energètica, el propi batec interior el que atorga aquestes latents vibracions, aquests moviments dinàmics tan característics del seu treball. L'abstracció de Víctor Mateo preconitza la pintura com a llenguatge dels sentiments. Es tracta d'una expressió que posa l'accent en la percepció sensorial i en l'elaboració psíquica d'impressions. L'artista no necessita la representació per a la plasmació del seu món interior, només es queda amb l'energia -absolutament nua i despullada- i amb el goig alliberador del moviment ràpid del pinzell sobre el suport. Una obra que també ens remet al gest i a la cal·ligrafia de tall orientalista, que l'artista investiga de manera constant. Un equilibri entre l'enèrgica pinzellada i el recorregut sensual que s'estén en immensos espais infinits. La seva pintura deixa de banda qualsevol plantejament esteticista o estrictament formalista per situar-se en el procés. L'obra final obeeix a un cúmul de sensacions i de pensaments, de silencis i d'angoixes, de patiments i de satisfaccions. En l'obra que ara presenta a la Galeria Joan Planellas reivindica els seus trets més característics -traços, matèria, textures, color i espais- que ens situen en el moment de la creació. Una obra que ens fa reviure l'instant màgic, fugaç i breu de la consolidació dels fluxos emotius i de la materialització de les descàrregues vivencials. Joan Gil Gregorio Membre de l'Associació Internacional de Crítics d'Art